Marina Rodríguez Brià
Traducción al español
Narrador (Hi havia una vegada...)
Hi havia una vegada un paisatge.
Era poc poblat. Als llocs més fèrtils hi creixien
oliveres, alzines i roures de gran bellesa; la resta era abrupte, àrid i rocós.
Els pocs habitants d’aquell indret eren tranquils, gens
viatgers i arrelats als seus costums, creences i llegendes. Gairebé s’havien
tornat del color d’aquella terra amb la qual s’hi confonien.
Natura i gent, malgrat la rutina diària de tot l’any,
s’havien anat acostumant de mica en mica a la visita d’estiuejants forasters
àvids de noves sensacions, com ara el silenci o l’absència de galeries
comercials.
Tot plegat havia anat trobant un cert equilibri de
neutral convivència durant aquelles setmanes xafogoses.
Els grans acollidors eren els boscos:
1-PARLA EL PAISATGE
Ens
agrada que ens visitin
i
gaudeixin del repòs,
ens
encisen les rialles
dels
infants quan van al bosc.
Ens
agrada...
Cotxes i motocicletes
ens faran tossir una mica
però riurem de bona gana
amb les vostres corredisses.
De les vostres finestretes,
surten sons com de ferralla,
melodies estrafetes
i paraules com metralla.
Si
ens vé gent il.lusionada
florim
molt i exhalem
les
millors de les fragàncies
que
en el nostre cor guardem.
Arbres
d'ombra acollidora,
l'aigua
fresca d’una font
que
no cal buscar en el mapa
us
faran passar la son.
Som curiosos a tota hora
i estudiem la raça humana.
Quan esteu entre nosaltres
ens admira i ens estranya.
Qui descansi sota un arbre
de la nostra gran contrada
sentirà una pastoral
mentre fa la migdiada
Ens
agrada...
Narrador (Un d’aquests estius...)
Un d’aquests estius, tot d’una, va arribar de lluny una
sinuosa fumera seguint el camí que duia al poble. Era un cotxe que a tota
velocitat anava llençant glopades de pols al seu pas. Per algun motiu havia
abandonat la carretera principal i es dirigia cap al tranquil indret.
2-SÓC EL MILLOR
Des del meu cotxe
tot és molt millor,
els pobles es mouen
i tenen calefacció.
No cal visitar-los,
quina ràbia aparcar,
des de la finestra
fas la foto i ja està.
Els camps de lluny
són taques de color,
si t'hi acostes
no fan cap il·lusió.
Miro les imatges
al retrovisor,
han perdut l'essència
no tenen valor.
Des del meu cotxe
truco als meus clients
canto el hit de moda
i envio un parell d'E-mails.
Quedeu enrera
vilatans endormiscats
mentre jo avanço
cap a una nova Era.
Jo sóc el millor!
Sóc sensacional!
La natura és morta,
No és gens original.
Jo sóc el millor...
Narrador (Sí, aquest personatge era així...)
Sí, aquest personatge era AIXÍ. Segur de si mateix,
triomfador, arrogant ... una mica estrany en aquest context però,
casualitats de la vida, havia arribat aquí de passada.
Va entrar al centre i va aparcar a la plaça de la vila
amb estrepitosa frenada. Del cotxe va sortir-ne un individu esventat mirant a
banda i banda. Volia comprar tabac i piles per a la seva càmera. Mentre
llençava les gastades a terra, va demanar a un avi on podia trobar una botiga.
“Avui és festa. Totes les botigues són tencades. Però a
la porta del castell hi ha una paradeta de records on potser hi trobareu alguna
cosa.”
Sense treure’s les ulleres de sol ni donar les gràcies, l'home es va dirigir novament cap al cotxe...
“Poc hi podreu anar amb cotxe -li cridà l’avi- Només hi
ha un carrer d’escales que hi arriba al capdemunt”.
Enutjat per la manca de progrés del país, va endinsar-se
a peu en els carrers que pujaven al castell. Maleïa la calor, les escales i
l’estúpida idea d’haver-se aturat en un indret tan apartat del món.
Al cim dels carrerons estrets hi havia un esplèndid
castell medieval amb merlets i els murs ben restaurats. El seu interior era
buit, auster, sense mobles ni objectes de l’època. Hi havia una gran sala amb
tres xemeneies, com tres grans boques desdentegades, badallant d’avorriment de
tants segles de no coure-s’hi res.
El semi-turista, després de comprar (naturalment no hi
havia la marca de tabac que ell volia), ja que era al pati d’armes, va decidir
entrar-hi i fer una visita fugaç.
Al passar la porta, malgrat la seva indiferència, una
sensació secular el va envair. Es diria que la foscor, la soledat i el fred
humid anaven acompanyats d’una estranya presència. Tot i haver-hi alguns
turistes, la sala de les xemeneies semblava no haver rebut visites des de feia
molt temps.
3-LA POLS
Encara hi ha pols.
Deixa-la, deixa-la.
Ha d’esborrar més senyals.
Deixa-la.
Demà n’hi haurà més,
n’hi haurà més.
Però s’hi ha d’estar,
i tapar i segellar.
Avui s’hi ha arribat.
Ja no s’endevinen les passes del gat.
Deixem-ho així, ben fi.
Com un tapís d’aire i de llí.
Després sí que podrem
escriure el que voldrem
i no veure els senyals
gravats per accident.
Narrador (Refet de l’estranya sensació...)
Refet de l’estranya sensació, amb el seu habitual
menyspreu per les coses antigues, va escriure el seu nom en una pedra
esculpida i va continuar, mig absent, la seva visita.
Separant-se del batibull de turistes que disparaven indiscriminadament les
seves càmeres de diferents prestacions i sons robòtics, va pujar les escales que duien a la torrassa.
Si les pedres parlessin. Si poguessin expressar el seu
sentiment envers aquest visitant fatxenda...
4-NO VINGUIS
(canta el cor de pedres)
No vinguis, ai no!
No vinguis que em fas por.
No vinguis, no,
que em fas por.
Si vinguéssis, oh no!
No tindria serenor.
Perquè aquesta sensació
si als altres fas passió?
No vinguis, ai no!
No vinguis
que em fas por.
No vinguis, no,
que em fas por
que em fas por!
Narrador (Quan va arribar al terrat...)
Quan va arribar al terrat, un fort vent el va colpejar.
Amb dificultats per mantenir-se dempeus, es va acostar cap a la barana entre
els merlets. Es va abocar cap a l’exterior i la visió el va astorar: havien
desaparegut els cotxes aparcats, no hi havia la botigueta, ni antenes de televisió
a sobre les teulades, ni res de modern. Només quedaven cases i parets de pedra
antiga. Entrebancant-se va córrer cap a l’altra banda de la torre. Res. Només
camps i una passarela sobre el rierol on abans hi havia un pont de ferro.
Alguna cosa li pessigollejava el clatell, semblava que el
cabell no fos seu, tan llarg i encrespat.
Va baixar els esglaons estrets que tan despreocupadament
havia pujat. Llavors, rosegats, el van llençar cap al saló que ara estava
completament moblat, amb una gran taula plena de viandes i il.luminada amb
canelobres. De les tres xemeneies sortien paraules antigues que no entenia.
Cap veu de turista. Tothom havia marxat. El cel
s’enfosquia, s’hi retallaven els perfils antics.
Esverat es va desplomar en un gran silló de fusta. Hi
sentia tèbies olors de menjars.
5-ELS BAFS
Som les aromes
que eixim del castell,
de les fondàries
de l'incandescent.
Sortim glamurosos
de calderes d'aram,
que pengen del ganxo
del foc crepitant.
D'un nas a l'altre
anem navegant,
tant és, rics i pobres
que contents que estan.
Som com bruixotes
que embriaguen la gent:
fan ulls de borrego
i panxa contents.
Som les aromes
que eixim del castell,
de les fondàries
de l'incandescent.
Aromàtics,
emblemàtics,
glamurosos,
espumosos,
greixonders,
espessants,
suggerents,
genuïns,
envolvents,
excitants.
Enganxosos,
vaporosos,
oliosos,
llefiscosos,
trepidants,
fugissers,
reescalfats,
moderats,
recremats,
expandits.
Anguniosos,
enredosos,
fastigosos,
carregosos,
enllerdats,
suquerrats,
rebullits,
envescats,
relligats,
enfollits.
Narrador (El protagonista...)
El protagonista es va incorporar bo i sonant el picarol
de les “seves” sabatilles. Cansat, al caminar coixejava. Sentia l’esquena
carregada. Un gep desconegut li creixia a sota d’una antiga vestimenta de
coloraines sense marca. D’on havia sortit aquell capell amb punxes?
Coixejant va intentar fugir, però el seu cansament no el
va dur gaire lluny.
Gairebé rendit va trobar un llit amb dosser. Va voler-hi
pujar però no hi arribava, s’havia tornat petit i provant l’escalada amb el seu
ampli trajo “satinat”!, relliscava...
Era objecte d’una espantosa metamorfosi.
6-ESTAMPIDA
(Sona una música medieval que l’obliga a
ballar maldestre)
Narrador (Sí, era polissó...)
Sí, era polissó dels segles al castell
còsmic, feia giragonses, les cames li ballaven una dansa sorneguera amb uns
braços que no ho entenien. De la seva boca sortien paraules balbucejants que no
havia pronunciat mai.
7- TURISTA
Turista que xiscles
no saps el més bo
la història ignores
no diguis que no.
Trepitges les lloses
profanes el Temps
oblides qui eres
passat ja no tens.
Turista estàndar
respecte el que veus
pregunta't un dia
quin era l'esperit
magnànim o rústic
d'aquest gran castell.
Aprèn i imagina
quan veus pedra antiga
que una ànima encara
jeu dins el verdet.
Córre que prèn vol!
surt del temps antic
no oloris el canvi
que es va produïnt.
Turista, xiscla!
s'ha encès el coet
agafa't al sostre!
el terra no hi és -
és cel que s'acosta.
Narrador (I el nostre bufó...)
I el nostre bufó tragicòmic va emprendre un llarg viatge
cap al cosmos amb el castell-coet,
catapultat cap als temps antics, camí de l’eternitat.
catapultat cap als temps antics, camí de l’eternitat.
8-CASTELL CÒSMIC
Castell plè de vida
no t'oblidarem
se't curen les esquerdes
comença la partida.
Tants segles pacient
t'ha plogut molt a sobre
has estat indiferent
a qualsevol humana obra.
L'hora de la fantasia
i la màgia ha arribat
deixa anar la força
i recupera la dignitat.
Castell còsmic
fins l'eternitat!
-FI-
Il·lustracions: Itziar Fernández de Valderrama©